A la dècada dels 50, la postguerra va provocar una forta crisi productiva. Concretament als EEUU molts espais industrials varen quedar desocupats. Magatzems i petites fàbriques, que formaven part del teixit urbà, es reconvertiren en espais de vida i creació. Pintors, ballarins, dissenyadors o escultors, amb un baix poder adquisitiu, podien gaudir d’espais amplis i oberts per a desenvolupar les seves disciplines artístiques.
El tret diferencial d’aquesta nova forma d’habitatge era el seu sentit de l’espai. Ambients banyats de llum, sostres molt alts i espais totalment oberts i diàfans, arquitectònicament parlant, esdevenien l’escenari perfecte per a la creació artística. Resultaven ser construccions heretades del teixit industrial, sense envans divisoris, ideals per a conciliar la llar i l’espai de treball en un motiu comú.
L’epicentre d’aquest moviment es va produir al novaiorquès barri de l’actual Soho, a l’illa de Manhattan i es va anar estenent a la resta de les grans ciutats del món. Progressivament el loft es va convertir en el paradigma contemporani de la modernitat i la llibertat creativa fins el dia d’avui, en què simbolitza un estil atractiu i diferencial de vida.
