Quan ens referim a algú com “un home del Renaixement” volem dir que és polifacètic, que destaca en diferents arts, perquè així van ser els grans artistes del segle XVI. El paradigma de l’humanisme va ser un dels genis més importants de la història de l’art, Michelangelo Buonarroti, escultor, poeta, músic, pintor i arquitecte italià.
En 1501, diverses corporacions locals de Florència van encarregar a Miquel Àngel l’execució d’una escultura inspirada en l’Antic Testament, per situar-la a la catedral Santa Maria del Fiore. Per això va rebre un bloc de marbre de Carrara d’uns 5 metres, anomenat “el gegant”, i que des de 1464 diferents escultors havien intentat treballar sense èxit.
El que en principi era una escultura religiosa, va prendre immediatament connotacions polítiques. Els Médicis havien estat expulsats de Florència i la ciutat s’havia transformat en una república, de manera que el David va ser vist com un símbol de llibertat, una obra d’art que recordaria als governants que havien de protegir a Florència de la injustícia, com havia fet el rei David davant Goliat.
Per descomptat hi va haver crítiques, basades en la nuesa del jove, tot i que cinc-cents anys enrere hi havia una certa llibertat artística que fins i tot permetia el nu en l’art religiós. Com a exemple els frescos del mateix Miquel Àngel a la Capella Sixtina, en els quals l’artista tampoc va voler vestir al seu David perquè per a ell la nuesa simbolitzava a l’home en harmonia amb la natura.
Com va escriure Giorgo Vasari, un dels primers historiadors de l’art, “qualsevol que hagi vist el David no té necessitat de veure una altra cosa de cap altre escultor viu o mort.
